Són vídeos que resumeixen la seva filosofia i la seva manera de pensar.
miércoles, 10 de febrero de 2010
lunes, 8 de febrero de 2010
Activitat 18 Text nº4 Descartes
1-Idees principals:
L'autor critica aquells que accepten un coneixement només perque és una tradició, és a dir, perquè sempre ha estat així. L'autor creia al principi no dubtava de res per tant pensava que arribaria a trobar l veritat, però s'adona que gràcies al fet de dubtar, allò que sigui indubtable és la veritat.
2-Títol:
Els fets indubtables són indubtablement certs.
3-Anàlisi i Comparació:
L'autor no accepta allò que és tradició com a cert. Ella afirma que gràcies al dubte podem aconseguir la veritat de proposicions, és a dir, allò indubtable és cert. A més afirma que podem arribar a proposicions complexes a través d'enunciats simples. Seguidament l'autor dubta sobre si els somnis són reals o són una aparença, però alhora que pensa això ja està dubtant, i pensa, i si pensa existeix.
L'autor és clarament un autor racionalista. Aquesta idea la podem comparar amb la del empiristes, que afirmen que l'origen del coneixement està en els sentits. Un altre filòsof que no comparteix la mateixa opinió és Plató, que afirma que existeixen dues realitats, i només la segona es la vertadera.
L'autor critica aquells que accepten un coneixement només perque és una tradició, és a dir, perquè sempre ha estat així. L'autor creia al principi no dubtava de res per tant pensava que arribaria a trobar l veritat, però s'adona que gràcies al fet de dubtar, allò que sigui indubtable és la veritat.
2-Títol:
Els fets indubtables són indubtablement certs.
3-Anàlisi i Comparació:
L'autor no accepta allò que és tradició com a cert. Ella afirma que gràcies al dubte podem aconseguir la veritat de proposicions, és a dir, allò indubtable és cert. A més afirma que podem arribar a proposicions complexes a través d'enunciats simples. Seguidament l'autor dubta sobre si els somnis són reals o són una aparença, però alhora que pensa això ja està dubtant, i pensa, i si pensa existeix.
L'autor és clarament un autor racionalista. Aquesta idea la podem comparar amb la del empiristes, que afirmen que l'origen del coneixement està en els sentits. Un altre filòsof que no comparteix la mateixa opinió és Plató, que afirma que existeixen dues realitats, i només la segona es la vertadera.
viernes, 5 de febrero de 2010
Activitat 17 Text nº 1 Descartes
1-Idees principals:
Descartes en aquest text esmenta les quatre regles: la primera que si una cosa no és evident no serà veritat, la segona diu que s'ha de diferenciar en diverses parts qualsevol dificultat, la tercera pretén arribar als pensaments més complexos a través de pensaments simples, i l'última enumerar les tres normes anteriors per no deixar-se cap.
2-Títol:
Regles bàsiques per al coneixement de la veritat
3-Comentari i comparació:
L'autor ens mostra quatre regles per a conèixer la veritat. Aquestes quatre regles corresponen al seu mètode:l’evidència, l’anàlisi, la síntesi i la revisió i l’enumeració.
La primera afirma que a través d'allò que és evident podem conèixer quelcom que sigui veritable. La segona explica que hem de dividir qualsevol dificultat i analitzar cada part per arribar al coneixement. La tercera regla esmenta que a partir de pensaments simples podem arribar als pensaments complexos. I l'última diu que s'ha de revisar i enumerar les regles anteriors per així arribar al coneixement de la veritat.
Descartes és un autor racionalista, que el coneixement es basa en la raó, no en els sentits. Per tant podem comparar la seva teoria amb la dels empiristes, que afirmen que el coneixement el podem obtenir a través dels nostres sentits.
jueves, 4 de febrero de 2010
Projecte 3 (influències)
Influències presents en el pensament de Foucault
El com concep la història, és una de les pedres angulars del seu pensament. Allí sorgeix una de les ruptures que introduïx amb la tradició sorgida en el segle XVIII, que encara es troba molt arrelada en el camp de les ciències socials. Mentre la continuïtat històrica, la racionalitat creixent, va ser adoptada d'una manera gairebé natural, definint el que s'agrupa sota la denominació de modernitat, els passos de Foucault s'encaminen amb altre rumb. En aquest punt no és totalment original, sinó que es nota en particular la influència del pensament científic contemporani, així com els aportis dels filòsofs Nietzsche i Heidegger.
Del primer, qui marca una influència major, prendrà, prioritàriament, la genealogia com mètode de construcció de l'històric i del segon la imatge del "ser situat". Malgrat això no pot reduir-se les influències rebudes a les esmentades. El pensament de Marx, en particular a partir de la visió de Althusser, també pot ser trobat dins del seu pensament. El discurs elaborat sobre el poder és en bona resposta a l'elaboració althusseriana dels Aparells Ideològics d'Estat (AIE). Aquests no representen, segons el parer de Foucault, sinó un aspecte parcial de les relacions de poder que es presenten en el desenvolvimiento social. La seva estructura i continguts, no poden ser referenciats exclusivament a l'estructura econòmic-política. Sí acorda que institucions presentades com espais neutres dintre de la societat, en realitat manejaven dimensions ideològiques i exerceixen formes de poder que es projectaven sobre els individus. Fins a ara l'organització escolar era situada pels teòrics marxistes com formant part d'una manera vaga de la superestructura. Però l'escola i la cultura en general necessita nous camins de abordaje. Tenen un rol dintre del funcionament social molt diferent al de receptáculo passiu de determinacions externes. De manera d'omplir el buit que es produïx, recorre a l'aporti de Weber, si bé curiosament no és esmentat en les seves obres. La importància de les construccions culturals per a explicar el comportament humà d'un determinat període, està present en tota la reflexió de Foucault. Heidegger va criticar el que va cridar "el nostre actual enteniment de ser tecnològic". El pensament de Foucault va explorar els models canviants de poder dintre de la societat i com el poder es relaciona amb la persona. Va investigar les regles canviants que governen les afirmacions que poden ser preses de forma seriosa com veritables o falses en diferents moments de la història. Va estudiar també com les pràctiques diàries permeten a la gent definir les seves identitats i sistematizar el coneixement; els fets poden ser entesos com productes de la naturalesa, de l'esforç humà o de Déu. Foucault afirmava que la concepció de les coses té els seus avantatges i els seus perills.
Entre els pensadors que van influir de manera important en Foucault destaquen:
-Louis Althusser (anteriorment esmentat) és un estructuralista francès, filòsof marxista i en algun moment mestre de Foucault.
-Georges Bataille. Polític francès seguidor de Nietzsche i filòsof de l'estètica.
-Georges Canguilhem fou un historiador de la ciència francès.
-Gilles Deleuze. Filòsof francès. Un gran amic i aliat de Foucault a principis dels 70 .
-Georges Dumézil. Estructuralista mitologista francès, conegut per la seva reconstrucció de la mitologia Indus-Ària.
-Jean Hyppolite. Acadèmic francès expert en Hegel. Va ser mestre de Foucault en algun moment del seu khâgne.
-Karl Marx. La influència de Marx va dominar la vida intel·lectual francesa de 1945 fins a finals dels 70. Foucault va tenir freqüents diferències amb els marxistes, però deia citar a Marx sense admetre'l, com una espècie de joc.
-Maurice Merleau-Ponty. Filòsof francès, en algun moment mestre de Foucault. Fenomenologista que va contribuir considerablement a la popularització del estructuralismo de Saussure dintre de la comunitat filosòfica.
-Roland Barthes. Crític literari post-estructuralista francès molt proper a Foucault en algun moment. Les principals influències en el pensament de Foucault van ser els filòsofs alemanys Friedrich Nietzsche i Martin Heidegger.
El com concep la història, és una de les pedres angulars del seu pensament. Allí sorgeix una de les ruptures que introduïx amb la tradició sorgida en el segle XVIII, que encara es troba molt arrelada en el camp de les ciències socials. Mentre la continuïtat històrica, la racionalitat creixent, va ser adoptada d'una manera gairebé natural, definint el que s'agrupa sota la denominació de modernitat, els passos de Foucault s'encaminen amb altre rumb. En aquest punt no és totalment original, sinó que es nota en particular la influència del pensament científic contemporani, així com els aportis dels filòsofs Nietzsche i Heidegger.
Del primer, qui marca una influència major, prendrà, prioritàriament, la genealogia com mètode de construcció de l'històric i del segon la imatge del "ser situat". Malgrat això no pot reduir-se les influències rebudes a les esmentades. El pensament de Marx, en particular a partir de la visió de Althusser, també pot ser trobat dins del seu pensament. El discurs elaborat sobre el poder és en bona resposta a l'elaboració althusseriana dels Aparells Ideològics d'Estat (AIE). Aquests no representen, segons el parer de Foucault, sinó un aspecte parcial de les relacions de poder que es presenten en el desenvolvimiento social. La seva estructura i continguts, no poden ser referenciats exclusivament a l'estructura econòmic-política. Sí acorda que institucions presentades com espais neutres dintre de la societat, en realitat manejaven dimensions ideològiques i exerceixen formes de poder que es projectaven sobre els individus. Fins a ara l'organització escolar era situada pels teòrics marxistes com formant part d'una manera vaga de la superestructura. Però l'escola i la cultura en general necessita nous camins de abordaje. Tenen un rol dintre del funcionament social molt diferent al de receptáculo passiu de determinacions externes. De manera d'omplir el buit que es produïx, recorre a l'aporti de Weber, si bé curiosament no és esmentat en les seves obres. La importància de les construccions culturals per a explicar el comportament humà d'un determinat període, està present en tota la reflexió de Foucault. Heidegger va criticar el que va cridar "el nostre actual enteniment de ser tecnològic". El pensament de Foucault va explorar els models canviants de poder dintre de la societat i com el poder es relaciona amb la persona. Va investigar les regles canviants que governen les afirmacions que poden ser preses de forma seriosa com veritables o falses en diferents moments de la història. Va estudiar també com les pràctiques diàries permeten a la gent definir les seves identitats i sistematizar el coneixement; els fets poden ser entesos com productes de la naturalesa, de l'esforç humà o de Déu. Foucault afirmava que la concepció de les coses té els seus avantatges i els seus perills.
Entre els pensadors que van influir de manera important en Foucault destaquen:
-Louis Althusser (anteriorment esmentat) és un estructuralista francès, filòsof marxista i en algun moment mestre de Foucault.
-Georges Bataille. Polític francès seguidor de Nietzsche i filòsof de l'estètica.
-Georges Canguilhem fou un historiador de la ciència francès.
-Gilles Deleuze. Filòsof francès. Un gran amic i aliat de Foucault a principis dels 70 .
-Georges Dumézil. Estructuralista mitologista francès, conegut per la seva reconstrucció de la mitologia Indus-Ària.
-Jean Hyppolite. Acadèmic francès expert en Hegel. Va ser mestre de Foucault en algun moment del seu khâgne.
-Karl Marx. La influència de Marx va dominar la vida intel·lectual francesa de 1945 fins a finals dels 70. Foucault va tenir freqüents diferències amb els marxistes, però deia citar a Marx sense admetre'l, com una espècie de joc.
-Maurice Merleau-Ponty. Filòsof francès, en algun moment mestre de Foucault. Fenomenologista que va contribuir considerablement a la popularització del estructuralismo de Saussure dintre de la comunitat filosòfica.
-Roland Barthes. Crític literari post-estructuralista francès molt proper a Foucault en algun moment. Les principals influències en el pensament de Foucault van ser els filòsofs alemanys Friedrich Nietzsche i Martin Heidegger.
miércoles, 20 de enero de 2010
Activitat 16 Sant Anselm de Canterbury o Sant Tomàs d'Aquino
El filòsof de Canterbury defensava una filosofia, teològica on exposa l'argument ontològic on demostra l'existència de Déu mitjançant una prova racional d'admisió universal. Aquesta prova segons ell deia que Déu exposat com “L'ésser major sobre el qual res no pot ser pensat” existeix necessàriament ja que si fos el contrari es podria concebre un altre ésser idèntic a ell amb l'existència afegida.
Sant Tomàs però proposa, per poder demostrar l'existència de Déu, cinc vies per demostrar la existència del Creador. La primera via anomenada via de moviment, diu que tot el que es mou és mogut per un altre i per arribar a un primer motor, un acte pur, que no sigui mogut per ningú i aquest motor és Déu. La via de la naturalesa, la segona via, enten que per arribar a Déu, cal admetre una primera causa eficient, i que aquesta causa està anomenada com Déu. La tercera via parla sobre la possibilitat dels éssers per tant cal que en la naturalesa esxisteixi un ésser necessari; un ésser que no tingu causa en la seva necessitat fora de si mateix sinó en si mateix, doncs aquest ésser és Déu. La quarta via exposa que si existeix quelcom vertader allò noble, causa de bondat i de totes perfeccions aquest és Déu. La última via, parla d'un ésser summament inteligent i aquest és Déu.
Doncs bé un cop exposades breument les dues teories, crec que, sota el meu parer, la teoria més coherent és la de Sant Anselm. Si dues persones independentment a les seves creençes parlen d'un Déu perfecte, un Déu creador, el màxim, això es que deu a que aquest Déu existeix. En canvi, el plagi de Sant Tomàs d'Aquino, fa que el seu argument pobre en arguments propis d'ells, fa que no tingui arguments que puguin fer més creible la seva teoria. Prefereixo la creativitat amb racionalitat que una adquisició argumental per part del teolèg d'Aquino.
Sant Tomàs però proposa, per poder demostrar l'existència de Déu, cinc vies per demostrar la existència del Creador. La primera via anomenada via de moviment, diu que tot el que es mou és mogut per un altre i per arribar a un primer motor, un acte pur, que no sigui mogut per ningú i aquest motor és Déu. La via de la naturalesa, la segona via, enten que per arribar a Déu, cal admetre una primera causa eficient, i que aquesta causa està anomenada com Déu. La tercera via parla sobre la possibilitat dels éssers per tant cal que en la naturalesa esxisteixi un ésser necessari; un ésser que no tingu causa en la seva necessitat fora de si mateix sinó en si mateix, doncs aquest ésser és Déu. La quarta via exposa que si existeix quelcom vertader allò noble, causa de bondat i de totes perfeccions aquest és Déu. La última via, parla d'un ésser summament inteligent i aquest és Déu.
Doncs bé un cop exposades breument les dues teories, crec que, sota el meu parer, la teoria més coherent és la de Sant Anselm. Si dues persones independentment a les seves creençes parlen d'un Déu perfecte, un Déu creador, el màxim, això es que deu a que aquest Déu existeix. En canvi, el plagi de Sant Tomàs d'Aquino, fa que el seu argument pobre en arguments propis d'ells, fa que no tingui arguments que puguin fer més creible la seva teoria. Prefereixo la creativitat amb racionalitat que una adquisició argumental per part del teolèg d'Aquino.
lunes, 11 de enero de 2010
Activitat 15 Carta a Meneceu (Epicur)
1- Idees principals:
L'autor, en aquest, text principalment parla dels desitjos, plaers i dolors. Primerament, vol remarcar la igualtat a l'hora de filosofar, pensar i practicar la filosof
ia i creure en Déu com a ésser inmortal i bo, sense deixar-se guiar per altres judicis o negar-lo , ja que mai no s’és massa vell/jove per filosofar. A continuació, fa referència a la divinitat que és immortal i feliç, no podem concebre la mort com a mal per a nosaltres ja que quan ella arriba, nosaltres ja no hi som. Posteriorment parla del bé i el i el mal com a privació de la sensació ja que allò que en presentar-se no ens fa mal, no té sentit que en angoixi durant l’espera. Finalment, parla dels desitjos naturals i vans, fent referència al plaer com a única finalitat.
2- Títol:
L'hedonisme com a principi vital.
3- Comentari i comparació:
Epicur en aquest text reivindica l'acte de filosofar tan en els vells com en la joventut ja que aquesta és font de salut de l'ànima.
En el fragment està centrat en el principi del plaer i el dolor i afirma que els dos principis fonamentals del fet de viure son el plaer i el dolor.
El primer és el principi i el fí de la vida feliç i l’objectiu de l’esser humà és cercar aquesta felicitat a través del plaer ja que el cos humà te dret a una cura i una defensa que l’alliberin de la pobresa, de la violència que li causen dolor, per què aquest sempre és cuidat per l’home. També Epicur afirma que per aconseguir un futur i millor plaer, a vegades, cal renunciar a places actuals i patir dolors, però aquest són menors en comparació al plaer con a fí.
Aquest text es pot comparar amb Plató i la seva teoria de l'immortalitat de l'ànima. Podem pensar que Epicur comparteix aquesta teoria amb Plató ja que no concep la mort com el final de tot , sinó com el final de la sensibilitat, de la vida terrenal, carnal , ergo, la fi del cos. Ho podem entendre així perquè diu que no li hem de tenir por i que és un alliberament, el moment esperat per tot filòsof.
Malgrat tot no parla, com plató, de l'immortalitat de l'ànima ni de la seva transmigració.
L'autor, en aquest, text principalment parla dels desitjos, plaers i dolors. Primerament, vol remarcar la igualtat a l'hora de filosofar, pensar i practicar la filosof
ia i creure en Déu com a ésser inmortal i bo, sense deixar-se guiar per altres judicis o negar-lo , ja que mai no s’és massa vell/jove per filosofar. A continuació, fa referència a la divinitat que és immortal i feliç, no podem concebre la mort com a mal per a nosaltres ja que quan ella arriba, nosaltres ja no hi som. Posteriorment parla del bé i el i el mal com a privació de la sensació ja que allò que en presentar-se no ens fa mal, no té sentit que en angoixi durant l’espera. Finalment, parla dels desitjos naturals i vans, fent referència al plaer com a única finalitat.2- Títol:
L'hedonisme com a principi vital.
3- Comentari i comparació:
Epicur en aquest text reivindica l'acte de filosofar tan en els vells com en la joventut ja que aquesta és font de salut de l'ànima.
En el fragment està centrat en el principi del plaer i el dolor i afirma que els dos principis fonamentals del fet de viure son el plaer i el dolor.
El primer és el principi i el fí de la vida feliç i l’objectiu de l’esser humà és cercar aquesta felicitat a través del plaer ja que el cos humà te dret a una cura i una defensa que l’alliberin de la pobresa, de la violència que li causen dolor, per què aquest sempre és cuidat per l’home. També Epicur afirma que per aconseguir un futur i millor plaer, a vegades, cal renunciar a places actuals i patir dolors, però aquest són menors en comparació al plaer con a fí.
Aquest text es pot comparar amb Plató i la seva teoria de l'immortalitat de l'ànima. Podem pensar que Epicur comparteix aquesta teoria amb Plató ja que no concep la mort com el final de tot , sinó com el final de la sensibilitat, de la vida terrenal, carnal , ergo, la fi del cos. Ho podem entendre així perquè diu que no li hem de tenir por i que és un alliberament, el moment esperat per tot filòsof.
Malgrat tot no parla, com plató, de l'immortalitat de l'ànima ni de la seva transmigració.
martes, 5 de enero de 2010
Activitat 14 Sant Agustí d'Hipona
1-Idees Principals
L'autor explica que no existeix res més abans del món, ja que Déu va crear el món i el temps junts.
Per tant arriba a la conc
lusió que Déu és un ésser omnipotent, que ha creat el món i el temps, i l'home que viu en aquest món, que és desenvolupa durant la seva vida, però aquesta també s'acaba. En canvi Déu és etern, i encara que l'home mori ell continua existint.
2-Títol:
Déu creador del món i del temps.
3- Anàlisi i comparació:
En aquest text, l'autor explica la relació que hi ha entre la creació del món i del temps, que diu que els crea al mateix temps. Més endavant diferència a Déu de l'ésser humà. Déu és omnipotent, etern i ha existit en un passat, en un present i existirà en un futur, en canvi l'home viu en un periode de temps determinat, per tant, no és etern.
Sant Agustí defensa la teoria creacionista, que Déu és el creador de totes les coses. Per tant afirma que els éssers que veiem avui dia han estat creats així per Déu i no han patit cap canvi. Aquesta la podríem comparar amb la de Darwin, que diu que les espècies que coneixem actualment han evolucionat d'un avantpassat, i poden sofrir canvis, però aquest són molt lents.
L'autor explica que no existeix res més abans del món, ja que Déu va crear el món i el temps junts.
Per tant arriba a la conc
lusió que Déu és un ésser omnipotent, que ha creat el món i el temps, i l'home que viu en aquest món, que és desenvolupa durant la seva vida, però aquesta també s'acaba. En canvi Déu és etern, i encara que l'home mori ell continua existint.2-Títol:
Déu creador del món i del temps.
3- Anàlisi i comparació:
En aquest text, l'autor explica la relació que hi ha entre la creació del món i del temps, que diu que els crea al mateix temps. Més endavant diferència a Déu de l'ésser humà. Déu és omnipotent, etern i ha existit en un passat, en un present i existirà en un futur, en canvi l'home viu en un periode de temps determinat, per tant, no és etern.
Sant Agustí defensa la teoria creacionista, que Déu és el creador de totes les coses. Per tant afirma que els éssers que veiem avui dia han estat creats així per Déu i no han patit cap canvi. Aquesta la podríem comparar amb la de Darwin, que diu que les espècies que coneixem actualment han evolucionat d'un avantpassat, i poden sofrir canvis, però aquest són molt lents.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)