1-Idees principals:
L'única cosa que falta per dubtar és de les coses materials. Les coses materials es poden concebre clara i distintament i no són creades per Déu, ja que aquest no pot enviar idees de les quals es pugui arribar a dubtar. Per això Déu no ens mostra les idees directament sinó indirectament a través de les coses corporals. Per tant, els cossos materials existeixen.
2-Títol:
Dubtar és necessari
3-Comentari i anàlisi:
En el segon paràgraf es parla de qui és el que envia les idees per a què puguin ser conegudes per nosaltres mateixos. Descartes afirma que no pot ser Déu que les envii per si mateix perquè aquest ens ha donat la facultat per creure que això no és així, sinó que ens ha donat la facultat per saber que les idees es veuen reflectides en les coses corporals. Per això, Descartes diu que Déu ens mostra les idees indirectament utilitzant les coses corporals com a mitjà per fer-nos-les arribar. Per tant, si Déu és qui ens envia les idees a través de les coses corporals, les coses corporals han d’existir perquè Déu no ens pot enganyar.
lunes, 22 de febrero de 2010
martes, 16 de febrero de 2010
Activitat 20 Text nº 12 Descartes
1- Idees principals:
Descartes afirma que sí que existeixen les cosses materials, i que aquestes són la causa de les idees. Després continua dient que Déu és bo i que per tant produeix coses que tots nosaltres concebem de forma no distinta perquè ell no és un déu enganyador i/o maligne i no ens envia les idees immediatament.
2-Títol:
Cossos materials cartesians
3- Anàlisi i comparació:
Primer, Descartes pot demostrar que el jo no pot ser la causa productora de les idees perquè jo, que penso, a vegades se´m presenten idees que venen d´alguna cosa aliena a mi, és a dir, d´un lloc diferent. Per arribar a la conclusió de Descartes en aquest fragment cal preguntar-se quina és la causa d´aquesta idea, i la resposta seria Déu, que ha fet que jo tingui aquesta idea. Per tant la causa de les idees dels cossos, són els propis cossos.
Descartes, filòsof del segle XVI, és l´autor del fragment analitzat prèviament. Concretament, parla de l´existència dels cossos i del paper de Déu davant del jo.
Descartes és clarament racionalista, i aquí ho podem observar perquè les seves explicacions es basen utilitzant la raó, i no en l´experiència sensible. Descartes el podriem comparar amb el Pare Mersenne que va afirmar que la idea d´infinitut es podria projectar partint d´una idea de certa perfecció, mentre que Descartes deia que el jo és finit,i que per tant la idea d´una substància infinita l´hem rebut d´una substància infinita. Perquè tot allò que es troba en la idea es troba en la causa, de manera que la causa de la idea de Déu és un ésser perfecte, per això Déu existeix.
Descartes afirma que sí que existeixen les cosses materials, i que aquestes són la causa de les idees. Després continua dient que Déu és bo i que per tant produeix coses que tots nosaltres concebem de forma no distinta perquè ell no és un déu enganyador i/o maligne i no ens envia les idees immediatament.
2-Títol:
Cossos materials cartesians
3- Anàlisi i comparació:
Primer, Descartes pot demostrar que el jo no pot ser la causa productora de les idees perquè jo, que penso, a vegades se´m presenten idees que venen d´alguna cosa aliena a mi, és a dir, d´un lloc diferent. Per arribar a la conclusió de Descartes en aquest fragment cal preguntar-se quina és la causa d´aquesta idea, i la resposta seria Déu, que ha fet que jo tingui aquesta idea. Per tant la causa de les idees dels cossos, són els propis cossos.
Descartes, filòsof del segle XVI, és l´autor del fragment analitzat prèviament. Concretament, parla de l´existència dels cossos i del paper de Déu davant del jo.
Descartes és clarament racionalista, i aquí ho podem observar perquè les seves explicacions es basen utilitzant la raó, i no en l´experiència sensible. Descartes el podriem comparar amb el Pare Mersenne que va afirmar que la idea d´infinitut es podria projectar partint d´una idea de certa perfecció, mentre que Descartes deia que el jo és finit,i que per tant la idea d´una substància infinita l´hem rebut d´una substància infinita. Perquè tot allò que es troba en la idea es troba en la causa, de manera que la causa de la idea de Déu és un ésser perfecte, per això Déu existeix.
lunes, 15 de febrero de 2010
Activitat 19 Puc dubtar del jo?
Aquesta pregunta és, lògicament, una qüestió totalment repetida al llarg de la històra i amb un gran ventall de respostes.
Parteixo d'un pensament totalment racional i antisensible ja que penso els sentits que ens han enganyat en diferents casos, com per exemple la contemplació d'una cosa que creiem que està aprop i després gràcies a la comprovació pertinent trobem que això està més lluny del que podiem pensar, ens poden tornar a enganyar.
També crec que tot en aquesta vida està lligat a un subjecte, a un jo que és l'encarregat de obtenir el benefici de l'acció. Sempre que volem fer quelcom, la estem fent nosaltres i en cas de que aquesta no es pugui donar a terme, estarem nosaltres decidint que aquesta no es realitzi.
Com deia Sant Agustí, i estic totalment d'acord, "si m'erro sóc", penso que és molt lícit ja que si per poderme errar haig d'èsser, sinó no podria errarme, i en cas de que m'erres i no estigués en la evidència, qui s'erra sóc jo, qui rep el benefici d'errar-se sóc jo.
Parteixo d'un pensament totalment racional i antisensible ja que penso els sentits que ens han enganyat en diferents casos, com per exemple la contemplació d'una cosa que creiem que està aprop i després gràcies a la comprovació pertinent trobem que això està més lluny del que podiem pensar, ens poden tornar a enganyar.
També crec que tot en aquesta vida està lligat a un subjecte, a un jo que és l'encarregat de obtenir el benefici de l'acció. Sempre que volem fer quelcom, la estem fent nosaltres i en cas de que aquesta no es pugui donar a terme, estarem nosaltres decidint que aquesta no es realitzi.
Com deia Sant Agustí, i estic totalment d'acord, "si m'erro sóc", penso que és molt lícit ja que si per poderme errar haig d'èsser, sinó no podria errarme, i en cas de que m'erres i no estigués en la evidència, qui s'erra sóc jo, qui rep el benefici d'errar-se sóc jo.
miércoles, 10 de febrero de 2010
lunes, 8 de febrero de 2010
Activitat 18 Text nº4 Descartes
1-Idees principals:
L'autor critica aquells que accepten un coneixement només perque és una tradició, és a dir, perquè sempre ha estat així. L'autor creia al principi no dubtava de res per tant pensava que arribaria a trobar l veritat, però s'adona que gràcies al fet de dubtar, allò que sigui indubtable és la veritat.
2-Títol:
Els fets indubtables són indubtablement certs.
3-Anàlisi i Comparació:
L'autor no accepta allò que és tradició com a cert. Ella afirma que gràcies al dubte podem aconseguir la veritat de proposicions, és a dir, allò indubtable és cert. A més afirma que podem arribar a proposicions complexes a través d'enunciats simples. Seguidament l'autor dubta sobre si els somnis són reals o són una aparença, però alhora que pensa això ja està dubtant, i pensa, i si pensa existeix.
L'autor és clarament un autor racionalista. Aquesta idea la podem comparar amb la del empiristes, que afirmen que l'origen del coneixement està en els sentits. Un altre filòsof que no comparteix la mateixa opinió és Plató, que afirma que existeixen dues realitats, i només la segona es la vertadera.
L'autor critica aquells que accepten un coneixement només perque és una tradició, és a dir, perquè sempre ha estat així. L'autor creia al principi no dubtava de res per tant pensava que arribaria a trobar l veritat, però s'adona que gràcies al fet de dubtar, allò que sigui indubtable és la veritat.
2-Títol:
Els fets indubtables són indubtablement certs.
3-Anàlisi i Comparació:
L'autor no accepta allò que és tradició com a cert. Ella afirma que gràcies al dubte podem aconseguir la veritat de proposicions, és a dir, allò indubtable és cert. A més afirma que podem arribar a proposicions complexes a través d'enunciats simples. Seguidament l'autor dubta sobre si els somnis són reals o són una aparença, però alhora que pensa això ja està dubtant, i pensa, i si pensa existeix.
L'autor és clarament un autor racionalista. Aquesta idea la podem comparar amb la del empiristes, que afirmen que l'origen del coneixement està en els sentits. Un altre filòsof que no comparteix la mateixa opinió és Plató, que afirma que existeixen dues realitats, i només la segona es la vertadera.
viernes, 5 de febrero de 2010
Activitat 17 Text nº 1 Descartes
1-Idees principals:
Descartes en aquest text esmenta les quatre regles: la primera que si una cosa no és evident no serà veritat, la segona diu que s'ha de diferenciar en diverses parts qualsevol dificultat, la tercera pretén arribar als pensaments més complexos a través de pensaments simples, i l'última enumerar les tres normes anteriors per no deixar-se cap.
2-Títol:
Regles bàsiques per al coneixement de la veritat
3-Comentari i comparació:
L'autor ens mostra quatre regles per a conèixer la veritat. Aquestes quatre regles corresponen al seu mètode:l’evidència, l’anàlisi, la síntesi i la revisió i l’enumeració.
La primera afirma que a través d'allò que és evident podem conèixer quelcom que sigui veritable. La segona explica que hem de dividir qualsevol dificultat i analitzar cada part per arribar al coneixement. La tercera regla esmenta que a partir de pensaments simples podem arribar als pensaments complexos. I l'última diu que s'ha de revisar i enumerar les regles anteriors per així arribar al coneixement de la veritat.
Descartes és un autor racionalista, que el coneixement es basa en la raó, no en els sentits. Per tant podem comparar la seva teoria amb la dels empiristes, que afirmen que el coneixement el podem obtenir a través dels nostres sentits.
jueves, 4 de febrero de 2010
Projecte 3 (influències)
Influències presents en el pensament de Foucault
El com concep la història, és una de les pedres angulars del seu pensament. Allí sorgeix una de les ruptures que introduïx amb la tradició sorgida en el segle XVIII, que encara es troba molt arrelada en el camp de les ciències socials. Mentre la continuïtat històrica, la racionalitat creixent, va ser adoptada d'una manera gairebé natural, definint el que s'agrupa sota la denominació de modernitat, els passos de Foucault s'encaminen amb altre rumb. En aquest punt no és totalment original, sinó que es nota en particular la influència del pensament científic contemporani, així com els aportis dels filòsofs Nietzsche i Heidegger.
Del primer, qui marca una influència major, prendrà, prioritàriament, la genealogia com mètode de construcció de l'històric i del segon la imatge del "ser situat". Malgrat això no pot reduir-se les influències rebudes a les esmentades. El pensament de Marx, en particular a partir de la visió de Althusser, també pot ser trobat dins del seu pensament. El discurs elaborat sobre el poder és en bona resposta a l'elaboració althusseriana dels Aparells Ideològics d'Estat (AIE). Aquests no representen, segons el parer de Foucault, sinó un aspecte parcial de les relacions de poder que es presenten en el desenvolvimiento social. La seva estructura i continguts, no poden ser referenciats exclusivament a l'estructura econòmic-política. Sí acorda que institucions presentades com espais neutres dintre de la societat, en realitat manejaven dimensions ideològiques i exerceixen formes de poder que es projectaven sobre els individus. Fins a ara l'organització escolar era situada pels teòrics marxistes com formant part d'una manera vaga de la superestructura. Però l'escola i la cultura en general necessita nous camins de abordaje. Tenen un rol dintre del funcionament social molt diferent al de receptáculo passiu de determinacions externes. De manera d'omplir el buit que es produïx, recorre a l'aporti de Weber, si bé curiosament no és esmentat en les seves obres. La importància de les construccions culturals per a explicar el comportament humà d'un determinat període, està present en tota la reflexió de Foucault. Heidegger va criticar el que va cridar "el nostre actual enteniment de ser tecnològic". El pensament de Foucault va explorar els models canviants de poder dintre de la societat i com el poder es relaciona amb la persona. Va investigar les regles canviants que governen les afirmacions que poden ser preses de forma seriosa com veritables o falses en diferents moments de la història. Va estudiar també com les pràctiques diàries permeten a la gent definir les seves identitats i sistematizar el coneixement; els fets poden ser entesos com productes de la naturalesa, de l'esforç humà o de Déu. Foucault afirmava que la concepció de les coses té els seus avantatges i els seus perills.
Entre els pensadors que van influir de manera important en Foucault destaquen:
-Louis Althusser (anteriorment esmentat) és un estructuralista francès, filòsof marxista i en algun moment mestre de Foucault.
-Georges Bataille. Polític francès seguidor de Nietzsche i filòsof de l'estètica.
-Georges Canguilhem fou un historiador de la ciència francès.
-Gilles Deleuze. Filòsof francès. Un gran amic i aliat de Foucault a principis dels 70 .
-Georges Dumézil. Estructuralista mitologista francès, conegut per la seva reconstrucció de la mitologia Indus-Ària.
-Jean Hyppolite. Acadèmic francès expert en Hegel. Va ser mestre de Foucault en algun moment del seu khâgne.
-Karl Marx. La influència de Marx va dominar la vida intel·lectual francesa de 1945 fins a finals dels 70. Foucault va tenir freqüents diferències amb els marxistes, però deia citar a Marx sense admetre'l, com una espècie de joc.
-Maurice Merleau-Ponty. Filòsof francès, en algun moment mestre de Foucault. Fenomenologista que va contribuir considerablement a la popularització del estructuralismo de Saussure dintre de la comunitat filosòfica.
-Roland Barthes. Crític literari post-estructuralista francès molt proper a Foucault en algun moment. Les principals influències en el pensament de Foucault van ser els filòsofs alemanys Friedrich Nietzsche i Martin Heidegger.
El com concep la història, és una de les pedres angulars del seu pensament. Allí sorgeix una de les ruptures que introduïx amb la tradició sorgida en el segle XVIII, que encara es troba molt arrelada en el camp de les ciències socials. Mentre la continuïtat històrica, la racionalitat creixent, va ser adoptada d'una manera gairebé natural, definint el que s'agrupa sota la denominació de modernitat, els passos de Foucault s'encaminen amb altre rumb. En aquest punt no és totalment original, sinó que es nota en particular la influència del pensament científic contemporani, així com els aportis dels filòsofs Nietzsche i Heidegger.
Del primer, qui marca una influència major, prendrà, prioritàriament, la genealogia com mètode de construcció de l'històric i del segon la imatge del "ser situat". Malgrat això no pot reduir-se les influències rebudes a les esmentades. El pensament de Marx, en particular a partir de la visió de Althusser, també pot ser trobat dins del seu pensament. El discurs elaborat sobre el poder és en bona resposta a l'elaboració althusseriana dels Aparells Ideològics d'Estat (AIE). Aquests no representen, segons el parer de Foucault, sinó un aspecte parcial de les relacions de poder que es presenten en el desenvolvimiento social. La seva estructura i continguts, no poden ser referenciats exclusivament a l'estructura econòmic-política. Sí acorda que institucions presentades com espais neutres dintre de la societat, en realitat manejaven dimensions ideològiques i exerceixen formes de poder que es projectaven sobre els individus. Fins a ara l'organització escolar era situada pels teòrics marxistes com formant part d'una manera vaga de la superestructura. Però l'escola i la cultura en general necessita nous camins de abordaje. Tenen un rol dintre del funcionament social molt diferent al de receptáculo passiu de determinacions externes. De manera d'omplir el buit que es produïx, recorre a l'aporti de Weber, si bé curiosament no és esmentat en les seves obres. La importància de les construccions culturals per a explicar el comportament humà d'un determinat període, està present en tota la reflexió de Foucault. Heidegger va criticar el que va cridar "el nostre actual enteniment de ser tecnològic". El pensament de Foucault va explorar els models canviants de poder dintre de la societat i com el poder es relaciona amb la persona. Va investigar les regles canviants que governen les afirmacions que poden ser preses de forma seriosa com veritables o falses en diferents moments de la història. Va estudiar també com les pràctiques diàries permeten a la gent definir les seves identitats i sistematizar el coneixement; els fets poden ser entesos com productes de la naturalesa, de l'esforç humà o de Déu. Foucault afirmava que la concepció de les coses té els seus avantatges i els seus perills.
Entre els pensadors que van influir de manera important en Foucault destaquen:
-Louis Althusser (anteriorment esmentat) és un estructuralista francès, filòsof marxista i en algun moment mestre de Foucault.
-Georges Bataille. Polític francès seguidor de Nietzsche i filòsof de l'estètica.
-Georges Canguilhem fou un historiador de la ciència francès.
-Gilles Deleuze. Filòsof francès. Un gran amic i aliat de Foucault a principis dels 70 .
-Georges Dumézil. Estructuralista mitologista francès, conegut per la seva reconstrucció de la mitologia Indus-Ària.
-Jean Hyppolite. Acadèmic francès expert en Hegel. Va ser mestre de Foucault en algun moment del seu khâgne.
-Karl Marx. La influència de Marx va dominar la vida intel·lectual francesa de 1945 fins a finals dels 70. Foucault va tenir freqüents diferències amb els marxistes, però deia citar a Marx sense admetre'l, com una espècie de joc.
-Maurice Merleau-Ponty. Filòsof francès, en algun moment mestre de Foucault. Fenomenologista que va contribuir considerablement a la popularització del estructuralismo de Saussure dintre de la comunitat filosòfica.
-Roland Barthes. Crític literari post-estructuralista francès molt proper a Foucault en algun moment. Les principals influències en el pensament de Foucault van ser els filòsofs alemanys Friedrich Nietzsche i Martin Heidegger.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)